Us penjo aquí el poema que ens va portar na Mercè. La veritat, no se m'havia passat pel cap llegir García Lorca en català. Però m'he emportat una grata sorpresa. Gràcies.
El cant de la mel
La mel és la paraula de Crist,
l'or fos del seu amor.
El més enllà del nèctar,
la mòmia de la llum del paradís.
El rusc és un estel cast,
pou d'ambre que alimenta el ritme
de les abelles. Si dels camps
tremolós d'aromes i brunzits.
La mel és l'epopeia de l'amor,
la materialitat de l'infinit.
Ànima i sang dolorosa de les flors
condensada a través d'un altre esperit.
(Així la mel de l'home és la poesia
que raja del seu pit adolorit,
d'una bresca amb la cera del record
format per l'abella d’allò íntim)
La mel és la bucòlica llunyana
del pastor, la dolçaina i l'olivera,
germana de la llet i les glans,
reines supremes del segle daurat.
La mel és com el sol del matí,
té tota la gràcia de l'estiu
i la frescor vella de la tardor.
És la fulla marcida i és el blat.
Oh Licor diví de la humilitat,
serè com un vers primitiu!
L'harmonia feta carn, tu ets,
el resum genial d’allò líric.
En tu dorm la malenconia,
el secret del petó i del crit.
Dolcíssima. Dolça. Aquest és el teu adjectiu.
Dolça com els ventres de les femelles.
Dolça com els ulls dels nens.
Dolça com les ombres de la nit.
Dolça com una veu. O com un lliri.
Per al que porta la pena i la lira,
ets sol que il·lumina el camí.
Equivals a totes les belleses,
al color, a la llum, als sons.
Oh! Licor diví de l'esperança,
on a la perfecció de l'equilibri
arriben ànima i matèria en unitat
com en l'hòstia cos i llum de Crist.
I l'ànima superior és de les flors,
¡Oh licor que aquestes ànimes has unit!
A qui li agrades no sap que s'empassa
un resum daurat del lirisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada